Anyorança

Tots els expatriats la sentim.

És una sensació incòmoda que arriba quan menys l’esperes i que es desemboca per qualsevol motiu. Et puja per la gola una sensació amarga plena de pensaments negatius i de tristesa inconmensurable. Era qüestió de temps, però no me l’esperava ara.

De fet, el pitjor sentiment/revel·lació és saber que estàs sola. Que no hi són aquí els teus amics, aquells de veritat, que hi són i hi seran per sempre. Que no pots abraçar a la teva mare ni a la teva germana, que no les pots trucar perquè allà són les 3 del matí i aquí la 1 del migdia. T’embolcalles en una negativitat impròpia i comences a pensar què hi faig aquí?

Al dia següent, després del patiment, et despertes al bell mig de Sydney, fa un sol espaterrant i quedes amb un amic, un bon amic ozzy que fa 1 mes que coneixes però que ja és de la teva familia. Aneu a la platja de Bondi, i primer et porta amb moto a veure la badia de Sydney i un dels skylines més espectaculars que has vist mai. Mengeu fish amb chips, i proves per primer cop el peix espasa. Està boníssim, paraula. Aneu a la platja i et banyes per primer cop a l’oceà, saltes per sobre i per sota de les fortes onades i sents com revifes. Rius intentant fer bodysurfing per sobre les onades i dones mil tombarelles dins de l’aigua. Prens el solet i et poses vermelleta. Preneu un gelat i tu el tries de maduixa, perquè et recorda a la teva infància. Agafeu la moto fins a casa, arribes i et despedeixes: See you soon mate. Arribes feliç i ho expliques als housemates, avui hi són tots i et diuen que per Nadal han comprat un gran corder i que ho celebrareu tots junts fent unes cervesetes i disfrutant de l’estiu a Sydney. Somrius.

I recordes perquè ets aquí. Perquè les coses no són fàcils lluny de casa, perquè has triat el camí complicat per créixer i millorar cada dia. Per viure una experiència completa, amb les seves coses bones i les seves coses dolentes. I recordes que has d’escriure aquestes sensacions perquè en aquesta vida no tot és de color de rosa, però avui ha estat un gran dia i això sí que ho havies de dir.

Anuncis

L’estrany món aussie

Abans de tot i com a aclaració: Aussie = Ozzy = Australià. És a dir que quan parlo d’aussies o d’ozzys m’estic referint als australians. De fet, ozzy és la manera com es pronuncia la paraula aussie.

Fa dies que tinc ganes de parlar de com són els aussies, perquè el fet que estiguin a l’altra punta del món, efectivament, els fa molt diferents a nosaltres els europeus i espanyols catalans. En primer lloc cal dir que no és fàcil entrar al món aussie si ets estranger. De fet conec a gent que està a Austràlia i no coneix a gairebé cap australià, ja que com hi ha gent de tot el món tenen amics xilens, brasilenys, italians, etc. També he de dir que és una pena, ja que per mi la gràcia que té venir a un país estranger i tant llunyà es conèixer a autòctons i integrar-te el màxim possible, i això és el que estic intentant fer.

He tingut la sort de conèixer bastants australians. Tinc una colla d’amics, els meus companys de casa i la majoria de companys de feina també ho són. També he de dir-vos que aquí tenen ben considerats als espanyols. I encara més, adoren absolutament Barcelona. Com a exemple el primer que em va preguntar el meu company de casa Dougie és si m’agradava cuinar, les carreres de motos i el futbol. Sí a tot mate. Aquí la majoria no cuinen, mengen fast food o take away i han de fer molt esport perquè sino es posen com foques. De fet Austràlia ja ha passat a EUA com el país amb major percentatge d’obesitat del món.

Però anem a parlar de com és un aussie de la mitjana. [Enteneu si us plau que parlo des de la meva experiència, que no es pot generalitzar i bla bla bla. Jo he trobat unes característiques bastant comunes que he comentat amb força gent (australians i no australians) i estem bastant d’acord].

  • El que més m’ha sobtat dels australians és que no demostren els seus sentiments: és a dir que mai saps si estan contents o enfadats amb tu, no saps si allà “sobres”, és a dir, si volen estar sols o si els hi caus bé o malament. No em malinterpreteu, també riuen i s’enfaden, però la majoria enlloc de dir-te: mira noi això m’agrada o no m’agrada, fan cara de circumstàncies i has de mirar la bola de cristall per adivinar els seus pensaments.
  • Les noies australianes són bordes i inaccessibles: aquest punt està basat principalment en l’experiència del meu amic Oscar, que també viu a Sydney. El Marc diu el mateix: les aussies són molt rares. Jo diria que són així per necessitat, els nois australians busquen “amor” a totes hores i elles es defensen fent-se les inaccessibles. Però sí que és veritat que (almenys a la feina) els nois australians són d’entrada més simpàtics que les noies. De fet a vegades penso que no li caic bé a algunes noies, però 3 minuts després em regalen un gran somriure i un “how was your day today, babe?” i penso… mai entendré a aquests australians.
  • L’arxifamós “no worries mate”: si veniu a Austràlia o hi heu estat entendreu de que parlo. Aquí l’estrés està prohibit. Quan tenen algun problema o contratemps aixequen les espatlles, mouen el cap i diuen “no worries mate“, “we will figure out“, “it will be ok“, que la traducció seria: per algun motiu diví tot se solucionarà, així que deixa de preocupar-te. Aquí no poden entendre de cap manera que t’estressis per trobar casa, perquè tens problemes amb algú o per qualsevol altre motiu que us pogueu imaginar. La qual cosa els fa millors perquè no s’estressen, però els perjudica perquè no busquen solucions ràpides als problemes, esperant a que se solucionin per si sols.
  • La complicada missió d’intentar quedar a una hora i a un lloc amb un australià: abans d’aconseguir l’objectiu de fer un cafè/anar a veure una casa/comprar qualsevol cosa de segona mà, fan falta tonelades de paciència i molt de saldo al mòbil. Haurem de passar per una tortuosa cadena de missatges de mòbil (res de trucades), en la qual si t’oblides de fer una pregunta directa en un sol missatge, el següent queda sense resposta automàticament, ja que interpreten que no cal resposta si no fas una pregunta directa. El fet és que abans de dir hora i dia, ho has de preguntar com indirectament i sobretot parlar o preguntar altres coses. És realment agotador i encara no m’hi he acostumat, pel que molts cops els meus missatges queden sense resposta i em frustro bastant. Però bueno m’estic adaptant.

Tot i aquestes característiques anteriors, a mi particularment els australians m’encanten. La majoria són divertits i de la broma, i tot i que no entengui la meitat del que diuen perquè tenen un vocabulari propi, són molt amigables i s’interessen per tu. També intenten ajudar-te en tot el possible, la qual cosa s’agraeix quan estàs en un país tant llunyà i desconegut com aquest.

Com a conclusió puc dir que els 17.168,34 km de distància que ens separen ens fa diferents, però que precisament, aquest fet fa que tinguis ganes de coneixe’ls encara més.