El moment més dolç

Ja fa set mesos que sóc a Sydney. Fins fa poc, tenia la sensació que era ahir que agafava l’avió a Barcelona; no obstant, fa un parell de dies, em vaig sorprendre a mi mateixa pensant què és el que sentiria quan veiés Barcelona desde la finestreta de l’avió en el meu retorn.

Diuen que la calma arriba després de la tormenta. Després d’haver patit inseguretat en la feina i en la casa, haver conegut gent que t’ha fallat i no entendre el comportament ni la cultura tant diferent que tenen aquí, arriba un dia en que tot es calma. T’aixeques pel matí un diumenge, que és el teu dia lliure, baixes al carrer i quedes amb alguna amiga per esmorzar a un dels preciosos cafès que té aquesta ciutat. Parles del cap de setmana, de la ressaca que tens i de les coses que tens planejades per a les pròximes setmanes. Fa sol, et demanes l’esmorzar típic australià (pà torrat amb ous remenats, formatge, bolets, tomàquets… o el que vulguis!), te’l prens amb un latte fet amb amor i pagues encantada els $20 que val tot plegat. Després vas al parc a fer un picnic, o a una barbacoa a la platja, o a fer unes cervesetes per la tarda amb la teva colla de gent mentre escoltes música en directe en algun pub.

DSC00225

De sobte et trobes que coneixes molts dels carrers de la ciutat, què saps on es compra la millor fruita, on cuinen les millors hamburgueses i quin és el racó més fascinant de Centennial Park. Benvingut, et trobes en el moment més dolç de la teva estança. Jo vaig tenir aquesta sensació quan portava 5 mesos: amb una feina segura, treballant cada setmana els mateixos dies i (aproximadament) les mateixes hores, la meva caseta amb el meu cau per guarir-me, l’escola d’anglès cada matí i les festes de cada cap de setmana amb els amics.

En resum, puc dir que sóc feliç. No ha estat fàcil, primer he hagut de caminar per camins tortuosos on semblava que les coses no acabarien bé, hi ha hagut persones que m’han decepcionat i no acabava d’entendre la manera de ser dels australians. Ara, després d’aquest temps m’he reconciliat amb Austràlia. He conegut gent maca, tinc una feina on em sento estimada i reconeguda, tinc una habitació gegant on descansar en el meu (poc) temps lliure i faig coses i viatgets tant sovint com puc.

A tots us arribarà aquest moment. Així que tot i que al principi les coses són dures, després us trobareu a vosaltres mateixos que desde fa un temps les coses estan bé, que us hi trobeu bé i que sou feliços. Entendreu que és necessari passar pel desert per valorar l’oasis, tindreu les coses més clares i sabreu com enfrentar-vos a noves dificultats utilitzant les experiències passades. Haureu perdut la fragilitat del novell, d’aquell de descobreix coses noves cada dia i que aprèn a adaptar-se en un entorn inhòspit i desconegut. Us convertireu en persones que saben què poden esperar i què no, i tindreu la suficient fortalesa per quan no us agradi alguna cosa, canviar-la.

Per això us volia dir que (tot i que estigueu preparats per les dificultats), ànims i endavant! Venir a l’altra punta del món val la pena.

Un Nadal que no és Nadal

No ha estat Nadal perquè no he menjat torrons ni carn d’olla, no he cantat nadales i no he tingut regalets sota l’arbre com cada any. Però tampoc ha estat un Nadal trist, ha estat un Nadal a “l’australiana”. Vam fer barbacoa amb els housemates i vam beure i fer xerinola a casa nostra amb més amics. I m’ho vaig passar molt bé, la veritat. A l’endemà de Nadal, el meu matí del 26 i la nit del 25 per vosaltres, vaig fer skype amb ma mare i ma germana, i ja va ser rodó.

Aquí el Nadal se’t fa estrany perquè fa molta calor. Vas a la platja en bikini i menges gelats, surts de festa i la gent està contenta. Parles en anglès a totes hores, felicites el Nadal i el cap d’any. Veus els focs més impressionants que has vist mai desde l’skyline de Sydney mentre comença el nou any 2013, i et diuen que s’han gastat 6,6 billions de dòlars per tirar tots aquells focs articificals. I flipes. Quan els vaig veure em vaig quedar tant impressionada que vaig ser incapaç de fer ni una sola foto. Només podia dir “uauuuu”. Aquí em van preguntar amb qui em vaig donar el petó de la sort del nou any. – Nosaltres mengem 12 grans de raïm! – vaig contestar, ni uns ni altres enteníem els motius de cadascú, però ens vam abraçar i ens vam desitjar un Happy New Year. Això és l’important.

El millor que m’ha passat aquestes festes és que ha vingut la meva millor amiga de visita. Hem fet moltes coses i encara ens queden algunes per fer. És l’excusa perfecta per sortir de la rutina diària i per veure una cara amiga que et fa tocar de peus a terra i que et recorda qui eres tú abans. Li estaré eternament agraïda. I no vull que marxi. Però la vida és així, avançar, canviar a segona, tercera, quarta i quinta, i frenar de cop. I tornar a arrancar. I així passen els dies i en dos setmanes ja farà 3 mesos que sóc a Sydney i començarà la segona etapa del viatge. Més endavant ja ho explicaré. Per ara tinc uns quants articles pensats, només m’hi he de posar i dosificar-los. Aniran sobre un road trip conduint per l’esquerra, sobre les etapes del meu viatge, i sobre les sensacions i clarividències que vaig tenint.

Cada cop veig més clara la línia que he de seguir per fer que les coses funcionin com vull, només queda posar-ho en pràctica. Tot ha de seguir el tempo adequat, nota per nota i corxera per corxera.

P.D. A la dutxa sí que he cantat nadales, fum fum fum.

Anyorança

Tots els expatriats la sentim.

És una sensació incòmoda que arriba quan menys l’esperes i que es desemboca per qualsevol motiu. Et puja per la gola una sensació amarga plena de pensaments negatius i de tristesa inconmensurable. Era qüestió de temps, però no me l’esperava ara.

De fet, el pitjor sentiment/revel·lació és saber que estàs sola. Que no hi són aquí els teus amics, aquells de veritat, que hi són i hi seran per sempre. Que no pots abraçar a la teva mare ni a la teva germana, que no les pots trucar perquè allà són les 3 del matí i aquí la 1 del migdia. T’embolcalles en una negativitat impròpia i comences a pensar què hi faig aquí?

Al dia següent, després del patiment, et despertes al bell mig de Sydney, fa un sol espaterrant i quedes amb un amic, un bon amic ozzy que fa 1 mes que coneixes però que ja és de la teva familia. Aneu a la platja de Bondi, i primer et porta amb moto a veure la badia de Sydney i un dels skylines més espectaculars que has vist mai. Mengeu fish amb chips, i proves per primer cop el peix espasa. Està boníssim, paraula. Aneu a la platja i et banyes per primer cop a l’oceà, saltes per sobre i per sota de les fortes onades i sents com revifes. Rius intentant fer bodysurfing per sobre les onades i dones mil tombarelles dins de l’aigua. Prens el solet i et poses vermelleta. Preneu un gelat i tu el tries de maduixa, perquè et recorda a la teva infància. Agafeu la moto fins a casa, arribes i et despedeixes: See you soon mate. Arribes feliç i ho expliques als housemates, avui hi són tots i et diuen que per Nadal han comprat un gran corder i que ho celebrareu tots junts fent unes cervesetes i disfrutant de l’estiu a Sydney. Somrius.

I recordes perquè ets aquí. Perquè les coses no són fàcils lluny de casa, perquè has triat el camí complicat per créixer i millorar cada dia. Per viure una experiència completa, amb les seves coses bones i les seves coses dolentes. I recordes que has d’escriure aquestes sensacions perquè en aquesta vida no tot és de color de rosa, però avui ha estat un gran dia i això sí que ho havies de dir.

Avui fa un mes…

Avui fa un mes que marxava per la porta de casa. Veia els carrers de Vilassar i pensava, que maco que és el meu poble. Feia solet i si no hagués marxat segur que hagués fet un vermut a l’Espinaler amb el Costa o la Gala. Aquell dia vaig dinar truita de patates, pernil del bo, formatge, fuet i pà amb tomàquet. Vaig dinar en família, amb la gent que més m’estimo.

Un mes després aquí estic, a l’habitació d’un hostal de Sydney preparada per entrar a la meva nova casa en només 4 dies. Viuré a Surry Hills, el barri dels meus somnis, en una casa amb terrassa a prop de Central Station. Viuré amb 3 australians i 1 gosset. Tindré una habitació gran on per fi podré posar les meves coses en ordre. Seguiré cuinant el meu menjar però aquest cop la cuina serà compartida amb 3 persones i no amb 50. M’haurà costat 1 mes i 5 dies trobar una casa. Ja sabeu que és difícil, però amb paciència i tenacitat acabes trobant el que busques.

Avui vaig al concert del meu amic Al, és un australià que canta com els àngels i que toca la guitarra. Acaba de fer el seu primer EP amb 6 cançons i avui fa el seu primer bolo important. S’està donant a conèixer, i anem tots els amics, és una bona manera de celebrar el meu primer mes a Austràlia.

Toca fer balanç suposo, va valer la pena venir aquí? Val la pena l’esforç, el patiment, l’estrés per trobar casa, la dificultat d’entendre la gent, estar en un lloc que no domines i que no coneixes? Fora de la tranquilitat i l’estabilitat que et dóna estar a casa? Rotundament SÍ. Tots ens mereixem aquesta experiència. És un aprenentatge de vida, es tracta de forçar-nos, de sortir del nostre ou calentet i acomodat al món exterior i espavilar-nos fora. Ens fa oberts i receptius, amb ganes d’aprendre dels altres i d’explicar les nostres experiències. Ens fa actius i proactius, perquè sabem que no hi és la mama per treure’ns les castanyes del foc. Aprenem a ser més lliures i més independents i tenim la oportunitat de canviar la nostra vida després quan tornem a casa.

I no paro d’escoltar Bob Dylan, tot i que sigui americà, té cançons que sonen a terres llunyanes, a camins per explorar, a gent per conèixer i a aventures per viure.

Des d’Austràlia, amb amor, Neus.

Primeres impressions

Avui és el meu quart dia a Sydney.

Sydney té 4,5 milions d’habitants, és la ciutat més poblada d’Austràlia, i també la més cara. Tota la gent que he conegut fins ara és molt amable, i la ciutat té quelcom que enamora. M’agrada caminar pels carrers observant a la gent vivint la seva vida diària, pensant en tot el que em queda per viure aquí i en el futur que m’espera. Somio desperta i tinc un somriure permanent observant tot el que m’envolta.

Ara per ara m’estic a casa una amiga australiana, la Kerry, que m’està ensenyant la ciutat i una miqueta del seu món aussie. He visitat la Opera House i el Harbour Bridge, he caminat per Hyde Park i he vist una mica de la City (el rovell de l’ou de Sydney, podríem dir). També he començat l’escola, i ara ens estant explicant com crear un petit negoci a Austràlia, així que m’està agradant tot molt.

També estic en búsqueda i captura de pis, però sense estressar-me, més val un lloc maco que qualsevol cosa. Tinc la gran sort que tinc a persones que vetllen per mi, com el Marc, la Kerry i la seva germana Erin. Hi ha plans a la vista i sembla ser que aquest cap de setmana coneixeré la nit australiana de Sydney. Can’t wait.

La grandesa de venir a un país que no coneixes de res és precisament que està tot per conèixer i descobrir. Cada dia és diferent i cada dia és una nova aventura. Us podeu imaginar quelcom més excitant?