Tópicos sobre Australia ¿verdad o mentira?

Australia, conocida como el país de playa y surf, que tiene fama de poseer los animales más peligrosos del mundo, donde se dice que hay un trabajo en cada esquina, y con el acento más complicado de los países de lengua inglesa… ¿verdades o mentiras? A continuación veremos unos cuantos tópicos sobre este país y su veracidad.

En Australia todo el mundo hace surf y va a la playa. Mentira.

Aunque en Australia hay una gran cultura del surf en muchas ciudades, no todos los australianos saben hacer surf o van a la playa todo el día. En Sydney por ejemplo, este tipo de australianos se encuentran focalizados en Bondi, una zona de playa famosa en todo el mundo, donde sí que te encuentras al típico australiano rubio con el pelo largo y la tabla bajo el brazo, que anda descalzo cinco calles para ir a comprar al súper. No obstante la mayoría de gente trabajan y viven en la ciudad o los barrios de alrededor, y van a la playa el fin de semana cuando es verano. Sí que es cierto que hay pueblos o ciudades donde la cultura del surf es muy importante, pero no os creáis que todo en Australia es surf. El turismo, los negocios, la restauración y el deporte son grandes puntales de este país.

La comida no es tan buena como en España. Mentira.

Aunque los australianos no suelen cocinar en casa, los restaurantes y cafés son excepcionales. Las verduras y fruta son frescas y están riquísimas, y el pescado es excelente. Tienen muchísima variedad de alimentos buenos y aunque la carne quizás no es su punto fuerte, si pagas la encuentras. En Australia la comida es cara (como todo), pero cuando llevas un tiempo aquí descubres, por ejemplo, que la frutería de al lado de casa trae los huevos de una família de granjeros que están a dos horas de la ciudad. Aquí dan mucha importancia a los productos locales, ya que importarlos resulta carísimo, veréis que en todos los supermercados la mayoría de productos son locales. Os recomiendo que probéis en cualquier café de Surry Hills los huevos revueltos con setas, queso y aguacate, puestos encima de pan bueno tostadito y con un café con leche (latte) para acompañarlo. Impresionante.

El café es malo. Mentira.

En Australia hay una cultura del café impresionante. Un sitio donde hay una profesión conocida como “barista”, donde manejan 8-10kg de café al día, la manera de hacer café es todo un arte. Ya sabéis que en España, en el bar de turno, pides uno con leche y tardan 2 minutos en servirlo. Aquí no. Todo se hace con precisión milimétrica, la leche se calienta de una determinada manera, la espuma tiene que quedar perfecta y te hacen un dibujito de un árbol o un corazón para acabar encontrándote el perfecto latte. La calidad del café en sí es normalita, pero hay buenas cafeterías con café italiano y colombiano, si sois más de expresso.

La conexión a internet da pena. Verdad.

Australia tiene un serio problema con la conectividad a internet, y es que al estar tan alejada de todo, las redes dejan mucho que desear. Los australianos están un poco hartos del tema, y hace poco el gobierno volvió a aplazar la reforma de ley para dotar a toda Australia de cable óptico, por lo que no desesperéis, internet es lento y caro.

El acento australiano es muy difícil de entender. Verdad.

Tengo un amigo australiano que siempre me dice que si soy capaz de entender el acento australiano, seré capaz de entender a cualquier persona de habla inglesa del mundo. Compitiendo de cerca con los escoceses, los australianos acortan la mayoría de palabras y tienen un acento marcado y muy exagerado que les hace muy graciosos incluso para los  otros países de habla inglesa. No os asustéis. Al principio os costará horrores entenderlos, pero a base de escucharlos cada día podréis decir perfectamente: How’ya’goin’mate?

A los australianos no les gustan los españoles. Mentira.

Nos adoran. Adoran nuestro acento y nuestra “passion”, aunque algunas veces no nos entiendan. Somos exóticos y misteriosos para ellos, y es que aunque cada vez hay más españoles que vienen a Australia, seguimos siendo una comunidad pequeña comparada con los italianos y griegos, por ejemplo. Tenemos fama de tener buena comida, buen clima, de ser divertidos y, sobre todo, apasionados. Y algo de razón tienen. 😉

Hay un puesto de trabajo en cada esquina. Mentira.

Verdad para ellos, pero para nosotros, sin visado para trabajar, con el límite de las 20 horas semanales y con el inglés normalillo, se hace difícil. En Australia es difícil que te cojan para trabajar de primeras sin haber trabajado en algún otro sitio aquí mismo, pero bueno, no es imposible, por supuesto. Tenéis que ser tenaces y patearos toda la ciudad, aunque si tenéis algún contacto que os pueda echar un cable, mejor que mejor.

Y hasta aquí este listado de tópicos, ¿se os ocurre alguno más?.

 

El moment més dolç

Ja fa set mesos que sóc a Sydney. Fins fa poc, tenia la sensació que era ahir que agafava l’avió a Barcelona; no obstant, fa un parell de dies, em vaig sorprendre a mi mateixa pensant què és el que sentiria quan veiés Barcelona desde la finestreta de l’avió en el meu retorn.

Diuen que la calma arriba després de la tormenta. Després d’haver patit inseguretat en la feina i en la casa, haver conegut gent que t’ha fallat i no entendre el comportament ni la cultura tant diferent que tenen aquí, arriba un dia en que tot es calma. T’aixeques pel matí un diumenge, que és el teu dia lliure, baixes al carrer i quedes amb alguna amiga per esmorzar a un dels preciosos cafès que té aquesta ciutat. Parles del cap de setmana, de la ressaca que tens i de les coses que tens planejades per a les pròximes setmanes. Fa sol, et demanes l’esmorzar típic australià (pà torrat amb ous remenats, formatge, bolets, tomàquets… o el que vulguis!), te’l prens amb un latte fet amb amor i pagues encantada els $20 que val tot plegat. Després vas al parc a fer un picnic, o a una barbacoa a la platja, o a fer unes cervesetes per la tarda amb la teva colla de gent mentre escoltes música en directe en algun pub.

DSC00225

De sobte et trobes que coneixes molts dels carrers de la ciutat, què saps on es compra la millor fruita, on cuinen les millors hamburgueses i quin és el racó més fascinant de Centennial Park. Benvingut, et trobes en el moment més dolç de la teva estança. Jo vaig tenir aquesta sensació quan portava 5 mesos: amb una feina segura, treballant cada setmana els mateixos dies i (aproximadament) les mateixes hores, la meva caseta amb el meu cau per guarir-me, l’escola d’anglès cada matí i les festes de cada cap de setmana amb els amics.

En resum, puc dir que sóc feliç. No ha estat fàcil, primer he hagut de caminar per camins tortuosos on semblava que les coses no acabarien bé, hi ha hagut persones que m’han decepcionat i no acabava d’entendre la manera de ser dels australians. Ara, després d’aquest temps m’he reconciliat amb Austràlia. He conegut gent maca, tinc una feina on em sento estimada i reconeguda, tinc una habitació gegant on descansar en el meu (poc) temps lliure i faig coses i viatgets tant sovint com puc.

A tots us arribarà aquest moment. Així que tot i que al principi les coses són dures, després us trobareu a vosaltres mateixos que desde fa un temps les coses estan bé, que us hi trobeu bé i que sou feliços. Entendreu que és necessari passar pel desert per valorar l’oasis, tindreu les coses més clares i sabreu com enfrentar-vos a noves dificultats utilitzant les experiències passades. Haureu perdut la fragilitat del novell, d’aquell de descobreix coses noves cada dia i que aprèn a adaptar-se en un entorn inhòspit i desconegut. Us convertireu en persones que saben què poden esperar i què no, i tindreu la suficient fortalesa per quan no us agradi alguna cosa, canviar-la.

Per això us volia dir que (tot i que estigueu preparats per les dificultats), ànims i endavant! Venir a l’altra punta del món val la pena.

Un Nadal que no és Nadal

No ha estat Nadal perquè no he menjat torrons ni carn d’olla, no he cantat nadales i no he tingut regalets sota l’arbre com cada any. Però tampoc ha estat un Nadal trist, ha estat un Nadal a “l’australiana”. Vam fer barbacoa amb els housemates i vam beure i fer xerinola a casa nostra amb més amics. I m’ho vaig passar molt bé, la veritat. A l’endemà de Nadal, el meu matí del 26 i la nit del 25 per vosaltres, vaig fer skype amb ma mare i ma germana, i ja va ser rodó.

Aquí el Nadal se’t fa estrany perquè fa molta calor. Vas a la platja en bikini i menges gelats, surts de festa i la gent està contenta. Parles en anglès a totes hores, felicites el Nadal i el cap d’any. Veus els focs més impressionants que has vist mai desde l’skyline de Sydney mentre comença el nou any 2013, i et diuen que s’han gastat 6,6 billions de dòlars per tirar tots aquells focs articificals. I flipes. Quan els vaig veure em vaig quedar tant impressionada que vaig ser incapaç de fer ni una sola foto. Només podia dir “uauuuu”. Aquí em van preguntar amb qui em vaig donar el petó de la sort del nou any. – Nosaltres mengem 12 grans de raïm! – vaig contestar, ni uns ni altres enteníem els motius de cadascú, però ens vam abraçar i ens vam desitjar un Happy New Year. Això és l’important.

El millor que m’ha passat aquestes festes és que ha vingut la meva millor amiga de visita. Hem fet moltes coses i encara ens queden algunes per fer. És l’excusa perfecta per sortir de la rutina diària i per veure una cara amiga que et fa tocar de peus a terra i que et recorda qui eres tú abans. Li estaré eternament agraïda. I no vull que marxi. Però la vida és així, avançar, canviar a segona, tercera, quarta i quinta, i frenar de cop. I tornar a arrancar. I així passen els dies i en dos setmanes ja farà 3 mesos que sóc a Sydney i començarà la segona etapa del viatge. Més endavant ja ho explicaré. Per ara tinc uns quants articles pensats, només m’hi he de posar i dosificar-los. Aniran sobre un road trip conduint per l’esquerra, sobre les etapes del meu viatge, i sobre les sensacions i clarividències que vaig tenint.

Cada cop veig més clara la línia que he de seguir per fer que les coses funcionin com vull, només queda posar-ho en pràctica. Tot ha de seguir el tempo adequat, nota per nota i corxera per corxera.

P.D. A la dutxa sí que he cantat nadales, fum fum fum.

L’estrany món aussie

Abans de tot i com a aclaració: Aussie = Ozzy = Australià. És a dir que quan parlo d’aussies o d’ozzys m’estic referint als australians. De fet, ozzy és la manera com es pronuncia la paraula aussie.

Fa dies que tinc ganes de parlar de com són els aussies, perquè el fet que estiguin a l’altra punta del món, efectivament, els fa molt diferents a nosaltres els europeus i espanyols catalans. En primer lloc cal dir que no és fàcil entrar al món aussie si ets estranger. De fet conec a gent que està a Austràlia i no coneix a gairebé cap australià, ja que com hi ha gent de tot el món tenen amics xilens, brasilenys, italians, etc. També he de dir que és una pena, ja que per mi la gràcia que té venir a un país estranger i tant llunyà es conèixer a autòctons i integrar-te el màxim possible, i això és el que estic intentant fer.

He tingut la sort de conèixer bastants australians. Tinc una colla d’amics, els meus companys de casa i la majoria de companys de feina també ho són. També he de dir-vos que aquí tenen ben considerats als espanyols. I encara més, adoren absolutament Barcelona. Com a exemple el primer que em va preguntar el meu company de casa Dougie és si m’agradava cuinar, les carreres de motos i el futbol. Sí a tot mate. Aquí la majoria no cuinen, mengen fast food o take away i han de fer molt esport perquè sino es posen com foques. De fet Austràlia ja ha passat a EUA com el país amb major percentatge d’obesitat del món.

Però anem a parlar de com és un aussie de la mitjana. [Enteneu si us plau que parlo des de la meva experiència, que no es pot generalitzar i bla bla bla. Jo he trobat unes característiques bastant comunes que he comentat amb força gent (australians i no australians) i estem bastant d’acord].

  • El que més m’ha sobtat dels australians és que no demostren els seus sentiments: és a dir que mai saps si estan contents o enfadats amb tu, no saps si allà “sobres”, és a dir, si volen estar sols o si els hi caus bé o malament. No em malinterpreteu, també riuen i s’enfaden, però la majoria enlloc de dir-te: mira noi això m’agrada o no m’agrada, fan cara de circumstàncies i has de mirar la bola de cristall per adivinar els seus pensaments.
  • Les noies australianes són bordes i inaccessibles: aquest punt està basat principalment en l’experiència del meu amic Oscar, que també viu a Sydney. El Marc diu el mateix: les aussies són molt rares. Jo diria que són així per necessitat, els nois australians busquen “amor” a totes hores i elles es defensen fent-se les inaccessibles. Però sí que és veritat que (almenys a la feina) els nois australians són d’entrada més simpàtics que les noies. De fet a vegades penso que no li caic bé a algunes noies, però 3 minuts després em regalen un gran somriure i un “how was your day today, babe?” i penso… mai entendré a aquests australians.
  • L’arxifamós “no worries mate”: si veniu a Austràlia o hi heu estat entendreu de que parlo. Aquí l’estrés està prohibit. Quan tenen algun problema o contratemps aixequen les espatlles, mouen el cap i diuen “no worries mate“, “we will figure out“, “it will be ok“, que la traducció seria: per algun motiu diví tot se solucionarà, així que deixa de preocupar-te. Aquí no poden entendre de cap manera que t’estressis per trobar casa, perquè tens problemes amb algú o per qualsevol altre motiu que us pogueu imaginar. La qual cosa els fa millors perquè no s’estressen, però els perjudica perquè no busquen solucions ràpides als problemes, esperant a que se solucionin per si sols.
  • La complicada missió d’intentar quedar a una hora i a un lloc amb un australià: abans d’aconseguir l’objectiu de fer un cafè/anar a veure una casa/comprar qualsevol cosa de segona mà, fan falta tonelades de paciència i molt de saldo al mòbil. Haurem de passar per una tortuosa cadena de missatges de mòbil (res de trucades), en la qual si t’oblides de fer una pregunta directa en un sol missatge, el següent queda sense resposta automàticament, ja que interpreten que no cal resposta si no fas una pregunta directa. El fet és que abans de dir hora i dia, ho has de preguntar com indirectament i sobretot parlar o preguntar altres coses. És realment agotador i encara no m’hi he acostumat, pel que molts cops els meus missatges queden sense resposta i em frustro bastant. Però bueno m’estic adaptant.

Tot i aquestes característiques anteriors, a mi particularment els australians m’encanten. La majoria són divertits i de la broma, i tot i que no entengui la meitat del que diuen perquè tenen un vocabulari propi, són molt amigables i s’interessen per tu. També intenten ajudar-te en tot el possible, la qual cosa s’agraeix quan estàs en un país tant llunyà i desconegut com aquest.

Com a conclusió puc dir que els 17.168,34 km de distància que ens separen ens fa diferents, però que precisament, aquest fet fa que tinguis ganes de coneixe’ls encara més.

Flors i violes

No tot són flors i violes a Sydney. Tampoc vull donar una imatge distorsionada de la realitat, i és necessari explicar les coses bones i dolentes que té anar a l’altra punta del món.

He tingut la immensa sort de trobar una bona feina i ben pagada en només una setmana. Això ha estat gràcies principalment al meu amic Marc (que treballa en el mateix bar i m’hi ha introduït), en segon lloc a que parlo anglès, i en tercer lloc a que aprenc ràpid. Però no tothom té la mateixa sort… el més normal és tardar 3-4 setmanes i al principi trobar llocs mal pagats (a només 15 dolars la hora quan el mímim legal és de 18 la hora).

Un cop amb la feina a la butxaca la vida a Sydney comença a ser més fàcil. Sydney és la onzena ciutat més cara del món per a viure-hi, molt per sobre de Nova York, Londres o altres ciutats similars. Aquest any no ha entrat al top ten però està a punt. Les coses aquí tenen un cost exagerat, qualsevol cosa val més de vint dolars, el menjar, els productes de neteja, la fruita, la tecnologia… tot és caríssim. Tot i així els salaris també són molt alts, així que si cobres uns 500-600 dolars a la setmana treballant de cambrera, pots viure perfectament i fins i tot estalviar!

Un altre grandíssim problema que li veig a Sydney és trobar pis. La veritat és que és desesperant mirar cada dia pàgines com Gumtree o Flatmatefinders i anar a veure pisos i habitacions i no trobar res decent… o que no els hi agradis tu… o que simplement el mateix anunci que has mirat tu l’han mirat abans 50-100 persones. Estàs competint directament amb centenars de persones que busquen igual que tu. A més com arriba l’estiu la ciutat s’omple i cada cop serà més complicat. Per ara estic vivint en un hostal bastant cèntric i bé de preu, comparteixo habitació i puc cuinar i fer la meva vida… així que ara toca tenir molta paciència i dedicar vàries hores al dia a buscar pis. De fet, la única clau és mirar cada dia (ja que hi ha anuncis que hi són un dia i prou) i tenir sort. Els has de caure bé als companys de casa, has de tenir aquella cosa que els altres no tenen… etc.

I així estan les coses! Paciència, paciència i paciència.