L’estrany món aussie

Abans de tot i com a aclaració: Aussie = Ozzy = Australià. És a dir que quan parlo d’aussies o d’ozzys m’estic referint als australians. De fet, ozzy és la manera com es pronuncia la paraula aussie.

Fa dies que tinc ganes de parlar de com són els aussies, perquè el fet que estiguin a l’altra punta del món, efectivament, els fa molt diferents a nosaltres els europeus i espanyols catalans. En primer lloc cal dir que no és fàcil entrar al món aussie si ets estranger. De fet conec a gent que està a Austràlia i no coneix a gairebé cap australià, ja que com hi ha gent de tot el món tenen amics xilens, brasilenys, italians, etc. També he de dir que és una pena, ja que per mi la gràcia que té venir a un país estranger i tant llunyà es conèixer a autòctons i integrar-te el màxim possible, i això és el que estic intentant fer.

He tingut la sort de conèixer bastants australians. Tinc una colla d’amics, els meus companys de casa i la majoria de companys de feina també ho són. També he de dir-vos que aquí tenen ben considerats als espanyols. I encara més, adoren absolutament Barcelona. Com a exemple el primer que em va preguntar el meu company de casa Dougie és si m’agradava cuinar, les carreres de motos i el futbol. Sí a tot mate. Aquí la majoria no cuinen, mengen fast food o take away i han de fer molt esport perquè sino es posen com foques. De fet Austràlia ja ha passat a EUA com el país amb major percentatge d’obesitat del món.

Però anem a parlar de com és un aussie de la mitjana. [Enteneu si us plau que parlo des de la meva experiència, que no es pot generalitzar i bla bla bla. Jo he trobat unes característiques bastant comunes que he comentat amb força gent (australians i no australians) i estem bastant d’acord].

  • El que més m’ha sobtat dels australians és que no demostren els seus sentiments: és a dir que mai saps si estan contents o enfadats amb tu, no saps si allà “sobres”, és a dir, si volen estar sols o si els hi caus bé o malament. No em malinterpreteu, també riuen i s’enfaden, però la majoria enlloc de dir-te: mira noi això m’agrada o no m’agrada, fan cara de circumstàncies i has de mirar la bola de cristall per adivinar els seus pensaments.
  • Les noies australianes són bordes i inaccessibles: aquest punt està basat principalment en l’experiència del meu amic Oscar, que també viu a Sydney. El Marc diu el mateix: les aussies són molt rares. Jo diria que són així per necessitat, els nois australians busquen “amor” a totes hores i elles es defensen fent-se les inaccessibles. Però sí que és veritat que (almenys a la feina) els nois australians són d’entrada més simpàtics que les noies. De fet a vegades penso que no li caic bé a algunes noies, però 3 minuts després em regalen un gran somriure i un “how was your day today, babe?” i penso… mai entendré a aquests australians.
  • L’arxifamós “no worries mate”: si veniu a Austràlia o hi heu estat entendreu de que parlo. Aquí l’estrés està prohibit. Quan tenen algun problema o contratemps aixequen les espatlles, mouen el cap i diuen “no worries mate“, “we will figure out“, “it will be ok“, que la traducció seria: per algun motiu diví tot se solucionarà, així que deixa de preocupar-te. Aquí no poden entendre de cap manera que t’estressis per trobar casa, perquè tens problemes amb algú o per qualsevol altre motiu que us pogueu imaginar. La qual cosa els fa millors perquè no s’estressen, però els perjudica perquè no busquen solucions ràpides als problemes, esperant a que se solucionin per si sols.
  • La complicada missió d’intentar quedar a una hora i a un lloc amb un australià: abans d’aconseguir l’objectiu de fer un cafè/anar a veure una casa/comprar qualsevol cosa de segona mà, fan falta tonelades de paciència i molt de saldo al mòbil. Haurem de passar per una tortuosa cadena de missatges de mòbil (res de trucades), en la qual si t’oblides de fer una pregunta directa en un sol missatge, el següent queda sense resposta automàticament, ja que interpreten que no cal resposta si no fas una pregunta directa. El fet és que abans de dir hora i dia, ho has de preguntar com indirectament i sobretot parlar o preguntar altres coses. És realment agotador i encara no m’hi he acostumat, pel que molts cops els meus missatges queden sense resposta i em frustro bastant. Però bueno m’estic adaptant.

Tot i aquestes característiques anteriors, a mi particularment els australians m’encanten. La majoria són divertits i de la broma, i tot i que no entengui la meitat del que diuen perquè tenen un vocabulari propi, són molt amigables i s’interessen per tu. També intenten ajudar-te en tot el possible, la qual cosa s’agraeix quan estàs en un país tant llunyà i desconegut com aquest.

Com a conclusió puc dir que els 17.168,34 km de distància que ens separen ens fa diferents, però que precisament, aquest fet fa que tinguis ganes de coneixe’ls encara més.

Anuncis

Avui fa un mes…

Avui fa un mes que marxava per la porta de casa. Veia els carrers de Vilassar i pensava, que maco que és el meu poble. Feia solet i si no hagués marxat segur que hagués fet un vermut a l’Espinaler amb el Costa o la Gala. Aquell dia vaig dinar truita de patates, pernil del bo, formatge, fuet i pà amb tomàquet. Vaig dinar en família, amb la gent que més m’estimo.

Un mes després aquí estic, a l’habitació d’un hostal de Sydney preparada per entrar a la meva nova casa en només 4 dies. Viuré a Surry Hills, el barri dels meus somnis, en una casa amb terrassa a prop de Central Station. Viuré amb 3 australians i 1 gosset. Tindré una habitació gran on per fi podré posar les meves coses en ordre. Seguiré cuinant el meu menjar però aquest cop la cuina serà compartida amb 3 persones i no amb 50. M’haurà costat 1 mes i 5 dies trobar una casa. Ja sabeu que és difícil, però amb paciència i tenacitat acabes trobant el que busques.

Avui vaig al concert del meu amic Al, és un australià que canta com els àngels i que toca la guitarra. Acaba de fer el seu primer EP amb 6 cançons i avui fa el seu primer bolo important. S’està donant a conèixer, i anem tots els amics, és una bona manera de celebrar el meu primer mes a Austràlia.

Toca fer balanç suposo, va valer la pena venir aquí? Val la pena l’esforç, el patiment, l’estrés per trobar casa, la dificultat d’entendre la gent, estar en un lloc que no domines i que no coneixes? Fora de la tranquilitat i l’estabilitat que et dóna estar a casa? Rotundament SÍ. Tots ens mereixem aquesta experiència. És un aprenentatge de vida, es tracta de forçar-nos, de sortir del nostre ou calentet i acomodat al món exterior i espavilar-nos fora. Ens fa oberts i receptius, amb ganes d’aprendre dels altres i d’explicar les nostres experiències. Ens fa actius i proactius, perquè sabem que no hi és la mama per treure’ns les castanyes del foc. Aprenem a ser més lliures i més independents i tenim la oportunitat de canviar la nostra vida després quan tornem a casa.

I no paro d’escoltar Bob Dylan, tot i que sigui americà, té cançons que sonen a terres llunyanes, a camins per explorar, a gent per conèixer i a aventures per viure.

Des d’Austràlia, amb amor, Neus.

Un diumenge de novembre a la platja

És novembre i anem a la platja. Anem a Bronte Beach, veig el mar, un mar tant salvatge i amb l’aigua tant freda que em fa por banyarme. Veig les banderes que han posat els socorristes per indicar quina és la part més segura de la platja. Fora de les banderes hi ha corrents que et poden arrossegar quilòmetres mar endins, t’hi pots banyar però no ho recomanen. Després de veure les onades m’ho penso dues vegades, el que per nosaltres és bandera vermella per ells és nivell nen petit. Són aussies, estan acostumats als perills de la naturalesa. M’aturo a mirar el panorama: noies i noies joves com nosaltres, gairebé tots australians o de la zona, no hi ha gaires turistes en aquesta platja, la qual cosa la fa especial i bonica. La sorra és daurada i la banya un sol potent que no admet la falta de crema solar. Només cal recordar que Austràlia és el primer país amb més morts per cancer de pell. Poca broma.

El meu amic ozzy sí que es banya, jo només em mullo els peus i les cames, l’aigua està glaçada, per fi veig l’oceà pacífic en tota la seva potència. El meu altre amic ozzy ha portat  una canya de pescar, i ha pescat un peix. És del countryside (camp), per ell anar a la platja ha de tenir alguna utilitat, no és com nosaltres que ens estirem a la tovallola prenent el solet com sargantanes.

 

Després fem la preciosa caminata desde Bronte Beach fins a North Bondi. Passem per Tamarama, que és una platja més petita i preciosa, i veiem la gran i arxifamosa platja de Bondi cap a les 5 de la tarda. Veig centenars de surfers buscant la onada perfecta, aprofitant les últimes hores de sol, banyantse en aquest oceà tant fred i salvatge. Acabem a una colina a North Bondi, on els ozzies i jo fem unes cervesetes veient la posta de sol sobre la platja de Bondi. Ens acompanyen diversos grups de gent de tantes nacionalitats que són difícils d’identificar. L’ambient que es respira és el famós “no worries” (sense preocupacions) tant australià… un altre dia en parlaré amb més deteniment.

Avui ha estat un gran diumenge a Sydney.

Flors i violes

No tot són flors i violes a Sydney. Tampoc vull donar una imatge distorsionada de la realitat, i és necessari explicar les coses bones i dolentes que té anar a l’altra punta del món.

He tingut la immensa sort de trobar una bona feina i ben pagada en només una setmana. Això ha estat gràcies principalment al meu amic Marc (que treballa en el mateix bar i m’hi ha introduït), en segon lloc a que parlo anglès, i en tercer lloc a que aprenc ràpid. Però no tothom té la mateixa sort… el més normal és tardar 3-4 setmanes i al principi trobar llocs mal pagats (a només 15 dolars la hora quan el mímim legal és de 18 la hora).

Un cop amb la feina a la butxaca la vida a Sydney comença a ser més fàcil. Sydney és la onzena ciutat més cara del món per a viure-hi, molt per sobre de Nova York, Londres o altres ciutats similars. Aquest any no ha entrat al top ten però està a punt. Les coses aquí tenen un cost exagerat, qualsevol cosa val més de vint dolars, el menjar, els productes de neteja, la fruita, la tecnologia… tot és caríssim. Tot i així els salaris també són molt alts, així que si cobres uns 500-600 dolars a la setmana treballant de cambrera, pots viure perfectament i fins i tot estalviar!

Un altre grandíssim problema que li veig a Sydney és trobar pis. La veritat és que és desesperant mirar cada dia pàgines com Gumtree o Flatmatefinders i anar a veure pisos i habitacions i no trobar res decent… o que no els hi agradis tu… o que simplement el mateix anunci que has mirat tu l’han mirat abans 50-100 persones. Estàs competint directament amb centenars de persones que busquen igual que tu. A més com arriba l’estiu la ciutat s’omple i cada cop serà més complicat. Per ara estic vivint en un hostal bastant cèntric i bé de preu, comparteixo habitació i puc cuinar i fer la meva vida… així que ara toca tenir molta paciència i dedicar vàries hores al dia a buscar pis. De fet, la única clau és mirar cada dia (ja que hi ha anuncis que hi són un dia i prou) i tenir sort. Els has de caure bé als companys de casa, has de tenir aquella cosa que els altres no tenen… etc.

I així estan les coses! Paciència, paciència i paciència.